La logopèdia és una disciplina que s’ocupa de prevenir, orientar, avaluar, educar, rehabilitar i tractar les alteracions de la comunicació. Les patologies objecte de treball dels logopedes estan relacionades amb:

1.Trastorns de la veu i disfonies.

Veu1

La veu és el so que s’origina per la vibració de les cordes vocals ubicades a la laringe a conseqüència del pas de l’aire provinent de la caixa toràcica. La veu és un vehicle de comunicació, es el mitjà de comunicació més utilitzat en les nostres relacions personals i professionals.

Trastorns. Els trastorns de la veu són les alteracions de la salut vocal. Aquests trastorns comprometen l’aparell fonador, necessari per a poder comunicar-nos de forma òptima. Les causes més comunes dels trastorns de la veu són

• Origen mèdic: Presència de pòlips a les cordes vocals, malalties, com el Parkinson o bé degut a cirurgies (càncer de laringe)

• Origen conductual o d’un mal us de la veu: to de veu massa elevat, tendència a cridar, tos freqüent, estossec, hàbit de fumar, etc

• Derivat d’estats emocionals o trastorns de l’estat de l’ànim com estrès, ansietat o depressió.

La veu està dotada de diferents qualitats acústiques: timbre, volum, to, durada o velocitat i ritme. Aquestes qualitats estan directament relacionades amb la postura del cos, el to muscular i la gestió òptima de les emocions.

Disfonies, trastorns de la veu relacionats amb el timbre, el volum, el to i la durada. Es produeixen quan la veu es troba alterada ja sigui per factors funcionals o orgànics.

Disfonies Funcionals: és el conjunt de trastorns de la funció vocal on hi ha primordialment un factor de mal funcionament del gest vocal, entenent el gest vocal com l’activitat psicomotriu que dóna lloc a la veu.

Disfonies congènites: El seu origen el trobem en les lesions congènites de les cordes vocals. Encara que moltes vegades la manifestació clínica d’aquestes lesions apareix en l’edat adulta, sembla ser que són presents des del naixement i que es troben en relació amb el desenvolupament embrionari.

Altres trastorns de la veu relacionats amb la velocitat i el ritme:

Disfèmia o tartamudesa: És un trastorn que afecta la fluïdesa de la parla. Parlarem de disfèmia quan al parlar es repeteix o prolonga involuntàriament part d’una paraula o so. A més s’observa una conducta d’esforç, desviació de la mirada o moviments el cap. Podem relacionar la disfèmia amb aspectes emocionals.

2.Trastorns del llenguatge oral.

Retard del llenguatge. Fa referència a la dificultat global en l’adquisició del llenguatge. El desajust cronològic es dona a tots els nivells: fonologia, morfosintaxi i lèxic.TLO1

Trastorn específic del llenguatge (TEL). És un trastorn funcional greu en l’adquisició del llenguatge, sense que existeixi una patologia orgànica que el justifiqui (rendiment adequat en test d’intel·ligència, sense alteracions auditives i sense antecedents de dany neurològic). Es manifesta amb un desenvolupament retardat del llenguatge i una evolució imperfecta, sense seguir els paràmetres de la normalitat.

TLO2

3.Trastorns del llenguatge escrit.

TLE1

Dificultats en la lectoescriptura i la comprensió. Quan manca habilitat en la parla, l’escolta i/o la lectura, íntimament relacionades amb l’adquisició del llenguatge, es veuen afectades les destreses en l’escriptura.

Dislèxia. Tot i que la dislèxia es un trastorn d’aprenentatge també el podem incloure en aquest apartat.

Des del punt de vista de la logopèdia (veure més informació en l’apartat de Psicopedagogia). És una dificultat significativa i persistent en la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional i que, per tant, apareix malgrat tenir una intel·ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sociocultural dintre de la normalitat.

El nen dislèctic llegeix amb dificultat: canvia lletres, ometent síl·labes o inventant la paraula. Aquest problema d’automatització especialment en la lectura i l’ortografia també es vincula en ocasions amb el càlcul aritmètic.

Disgrafia. Es manifesta com una dificultat en reproduir tant signes alfabètics com numèrics, així com en gestionar i distribuir els espais i línies d’escriptura. Té implicacions exclusivament amb el grafisme, entès com una interiorització d’habilitats motrius i no necessàriament amb les regles ortogràfiques. Tot i que s’inclou aquest trastorn en l’apartat de logopèdia, s’ha de tenir molt en compte el desenvolupament psicomotriu (coordinació òcul – manual, tonicitat, coordinació…), en aquest cas es recomana la intervenció en aquest sentit.TLE2

Disortografia. Manca d’habilitat per a recordar les regles ortogràfiques del llenguatge escrit, sovint vinculada a la dislèxia i/o a problemes atencionals, i que afecta al rendiment acadèmic sobretot en els alumnes de secundària.

4.Trastorns de la parla (dislàlia, disglòssia, disàrtria)

Dislàlia. És un trastorn en l’articulació dels fonemes que consisteix en l’absència, alteració o substitució d’un o més fonemes de causa benigna o per una possible alteració en els òrgans fono articulatoris.

Disglòssia. És la dificultat en la producció oral deguda a alteracions anatòmiques i/o fisiològiques dels òrgans articulatoris perifèrics amb origen no neurològic. Pot ser labial (llavi leporí), lingual (frenet curt), mandibular (tipus d’oclusió) o palatina (paladar ogival).

5.Trastorns de la deglució

La deglució es el procés on l’aliment passa de la boca a l’estomac (empassar els aliments).

Deglució disfuncional. Moviments inadequats de la llengua i/o altres estructures (respiració, succió i masticació) durant la fase oral de la deglució.

Disfàgia. Dificultat en la progressió dels aliments des de la boca fins a l’estómac.

Podem trobar trastorns relacionats amb les funcions orofacioals (succió , masticació i respiració).

6.Trastorns de la parla associats a lesions del SN;

Afàsia. Una afàsia és una afectació en la capacitat de produir i/o comprendre el llenguatge a causa d’una lesió cerebral. Pot estar preservada la intel·ligència, la integritat de les vies motores o sensorials i dels òrgans de la fonació o de l’audició.

Disàrtria. És la dificultat en la producció oral per una alteració en el control muscular dels mecanismes de la parla. Son secundàries a una disfunció del sistema nerviós central o perifèric, ex: paràlisis.